Per ordre alfabètic dels municipis
ERMITA DE NOSTRA SENYORA DEL REFUGI
Alaró
A dalt del castell d'Alaró trobam l'ermita. La primera pedra de l'oratori fou col·locada l'any 1622, amb motiu d'una peregrinació per implorar la finalització d'una gran sequera. A l'ermita s'hi traslladaren les relíquies de Guillem Cabrit i Guillem Bassa, sants i màrtirs. Cabrit i Bassa defensaren fins a la mort el castell davant les tropes del Rei Alfons II d'Aragó, quan conquerí Mallorca i posà fi al regnat de Jaume II de Mallorca. L'interior del santuari és senzill i auster. D'una sola nau amb volta de canó destaquen les rajoles ceràmiques del sòl i les decoracions de les parets de l'artista italià Antonio Soldati. El retaule major barroc, presenta imatges de la verge i de Cabrit i Bassa.
ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA VICTÒRIA
Alcúdia
(Imatge: www.mallorcaweb.com)
(Imatge: www.alcudia.net)
En 1252 ja existia una torre i en part santuari pels alcudiencs. Hi ha alguns documents que ho acrediten. Llavors, se l'anomenava "Santa Maria de la Torre d'Alcúdia" i molt possiblement fou construïda com a torre defensiva contra els musulmans en època de Jaume I.
Els documents trobats ens situen originalment en 1403, quan al santuari vivia l'ermità fra Diego García, a qui el bisbe Lluís de Prades i d'Arenós concedí permís per celebrar missa el 2 de novembre d'aquell mateix any.
En 1429 segons l'historiador Pere Ventayol Suau, ja vivia dins l'oratori un altre ermità, fra Joan Coll, que havia vingut de Ternelles (Pollença).
A principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els frares carmelitans, dirigits per fra Antoni d'Àvila, el qual es va intitular prior del santuari de la Mare de Déu de la Victòria, el 23 de març de 1522. L'any 1524a l'ermita s'hi instaurà una capellania per dir-hi misses els diumenges i dies de festa.
Després dels carmelites, el Santuari tornà a ser habitat per ermitans, entre els anys 1576 i 1653. Posteriorment, passà a ser custodiat per donats, matrimonis que guardaven l'ermita i tenien els pelegrins, sota les directius dels jurats d'Alcúdia i dels obrers del Santuari (el primer data de 1669).
Pel que fa al culte, és significativa la data de 1643, quan els jurats nomenaren la Mare de Déu de la Victòria patrona d'Alcúdia i fixaren el 2 de juliol, dia de la Visitació, per celebrar la festa al Santuari.
L'any 1652 s'acabà de construir una torre més important i elevada i es va concebre la planta baixa com a espai eclesial on poder celebrar oficis.
Durant el segle XVII es feren obres importants a l'edifici, concretament entre 1608 i 1644, encara que la reforma definitiva de nova construcció va tenir lloc entre els anys 1685 i 1704, gràcies a l'impuls del reverend Dr. Tomàs Serra Joan. La fesomia del nou oratori, que es beneí el 2 de juliol del mateix 1704, és la que ha arribat als nostres dies: una construcció sòlida i d'aspecte defensiu.
(Texte: Vikipèdia)
ORATORI DE SANTA ANNA
Alcúdia
(Imatge: www.mallorcaquality.com)
(Imatge: www.mallorca-eye.com)
L'edifici va ser construït al segle XIII, sembla ser que per l'arquitecte Diego Espanyol, tot i que no es té la certesa. Forma un sol cos de planta baixa i coberta de dues vessants sostinguda per arcs diafragmàtics.
Un portal acabat en arc de mig punt és la seva entrada principal, sobre ell hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Bona Nova esculpida en pedra, aquesta porta una corona al cap i sosté en el braç esquerre al nen Jesús amb un colom entre les seves mans.
Va ser declarada Bé d'Interès Cultural BIC en l'any 2004.
Actualment no es pot visitar.
(Texte: www.alcudiamallorca.com)
ERMITA DE SA COVA DE SANT MARTÍ
Alcúdia
A prop del Port d'Alcúdia es troba una cova-santuari que potser es tracta d'allò més antic de Mallorca. La tradició assenyala que va servir de catacumba paleocristiana als habitants de l'antiga Pollentia que professaven la fe cristiana durant la dominació romana.
Quan Jaume I va conquerir Mallorca es va restaurar la cova i se li va afegir un altar a Sant Jordi, patró dels catalans. En algunes contrapetges de l'escala que condueix a l'interior es veuen uns gravats molt rudimentaris d'estil romànic.
La nota més antiga que es posseeix està datada en 1266. En 1710 es va construir una modesta hostatgeria al costat d'un antic aljub romà les restes encara perduren.
Després de molts anys d'abandó en 1954 es va començar una digna restauració que va concloure dos anys després. Es baixa a la cova per l'antiquíssima escala en part restaurada. La quasi totalitat de la cova està al descobert i en la seva centres es troba el brocal d'un pou.
La capella està a l'esquerra de la cova.
SANTUARI DE CURA
Algaida
Les llegendes, els rastres de culte i les hipòtesis sobre la seva habitabilitat ens submergeixen en el misteri de la història. Prop de la cima hi ha restes d’un castell de defensa del període islàmic i des de la conquesta de Jaume I (1229) hi ha indicis –que encara conserva coves, ermitoris i santuaris- era un espai ideal per experimentar una vida ascètica i contemplativa. La primera referència documental que confirma aquesta hipòtesi apareix en la Vida Coetània- la autobiografia de Ramon Llull, escrita en 1311.
Ramon Llull (1232-1316) hauria rebut la “il•luminació” divina en aquest, en torn a 1274, segons explica en l’obra citada. Des d’aquest lloc hauria iniciat la seva intensa i extensa trajectòria intel•lectual i missionera, dedicada a treballar a favor d’un nou ordre mundial , la reforma de l’església i hauria introduït un sistema filosòfic innovador. Un model de pensament que des de finals del segle XIII fins al segle XXI ha sigut objecte d’estudi i d’inspiració en tots els camps del saber.
Des del segle XV fins al primer terç del segle XIX, el minúscul ermitori lul•lià donà pas a un santuari dedicat a Nostra Senyora de Cura, la seva imatge de pedra de finals del segle XV es venera a l’oratori. Junt aquest, es conserva l’Escola de Gramàtica, fundada primer com a Escola Lul•liana (Pere Joan Llobet) i després per diversos mecenes i humanistes dels segles XV i XVI, fins a convertir-se en una de les tres grans Escoles de Gramàtica de Mallorca, en aquest cast sufragada pels Jurats de la Ciutat.
A l’estiu de 1913, el bisbe de Mallorca Pere Joan Campins, encarregà als Franciscans de la Tercera Ordre Regular (TOR) la reconstrucció del lloc i la restauració del culte a la Verge i la recuperació de la devoció a Ramon Llull. Des de fa poc més de 100 anys, la TOR ha transformat el lloc en un santuari modern. La construcció d’un convent actual, l’hostatgeria i les dependències del santuari s’inicià al 1947. La imatge de la verge fou objecte de la coronació pontifícia en 1955. El restaurant actual i les dependències del cos superior, corresponen al convent inaugurat al 1956, com a seu del noviciat de la Tercera Ordre Regular.
(Texte: www.santuaridecura.com)
ERMITA DE SANT HONORAT
Algaida
Va ser fundada a finals del segle XIV per un cavaller de la ciutat d'Inca, Arnau Desbrull, acompanyat per Mateu Catlar, de Selva. Després de viure durant 30 anys com ermitans a la muntanya de Randa, van demanar, en 1394, al bisbe de Mallorca, Lluís de Prades, el permís per construir una capella dedicada a Sant Honorat.
Arnau Desbrull seleccionà la part de l'orientació al sud, a l'abric dels vents de la muntanya, Mistral i Tramuntana, per construir la capella que va ser consagrada el 16 de gener de 1397, com dictamina una placa al lloc de la capella actual. A causa de l'estat ruïnós de la capella original, una nova capella va ser construïda els anys 1654-1661.
Durant els segles XVII i XVIII, la capella es va mantenir sota l'administració i protecció dels membres del Jurat i els rectors d'Algaida.
En 1763, la Congregació diocesana de Ermitans de Sant Pau i Sant Antoni, fundada pel Venerable Joan Mir de la Concepció, va fer un acord amb l'Ajuntament d'Algaida per a establir-se a l'ermita de Sant Honorat, que va romandre fins a finals del segle XIX.
En 1805 els membres de la Congregació de l'ermita de Sant Honorat la van abandonar per fundar l'ermita de Betlem a la Colònia de Sant Pere
1860-1861- el Beat Francesc Palau i Quer es va retirar a l'ermita de Sant Honorat i la va reorganitzar.
En 1890, la capella va ser dirigida pel Pare Joaquim Rosselló i Ferrà, on va fundar la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria.
L'edifici va ser restaurat el 1962. L'ermita de Sant Honorat compta amb una petita capella i un parell d'edificis monàstics. Un gran pati plantat de roures porta a la façana principal, construïda el 1888, que gira al voltant de dues portes d'arcs de mig punt coronat per una petita creu amb l'efígie de Ramon Llull en el timpà. El portal s'obre a la dreta cap a la porteria del santuari i l'esquerra al pati de l'església. Entre les dues portes hi ha una ceràmica que data de 1976, que és el sant patró del santuari, Sant Honorat.
ERMITA DE NOSTRA SENYORA DE LA PAU - CASTELLITX
Algaida
És un petita església del segle XIII, de les primeres que es construïren a l’illa després de la conquesta del rei Jaume I. Surt citada per primera vegada ala bul·la del papa Innocenci IV (14 d’abril de 1248) on es relacionen els temples existents a Mallorca.
Està situada entre Algaida i Randa, dalt d’un petit turonet des d’on es poden contemplar les fèrtils valls que envolten la zona. L’església de Castellitx, inicialment sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, actuà com a parròquia del terme de Castellitx —nom amb què antigament s’anomenava l’actual terme municipal d’Algaida— fins que al segle XV la titularitat passà a l’església d’Algaida.
Podem anar a l’església de Castellitx des de la carretera d’Algaida a Llucmajor, per un camí que serpenteja entre pinars i terres de conreu. Arribats a Castellitx, i després de passar les cases de la possessió, ens trobam amb el recinte de l’església. L’edifici està envoltat per la banda de ponent per un mur de pedra que delimita l’espai que antigament era el fossar i ara s’ha convertit en jardí. Podem accedir al recinte per dos portells amb dos pilars per banda coronats per un castell de marès.
El conjunt arquitectònic està compost per tres cossos amb un annexe lateral. Als peus de l’església, annexat a la façana principal, hi trobam el porxo. És un espai quadrangular amb coberta de dos aiguavessos sustentada per una col·lumna octogonal. S’hi entra des de l’antic cementeri per un portal d’arc rebaixat. Aquesta construcció és del segle XVI i segurament es bastí amb la finalitat d’ampliar la capacitat de l’església.
L’accés al temple es fa per un bell arc de mig punt adovellat, decorat senzillament amb puntes de diamant esculpides a la pedra. L’església és d’una sola nau dividida en tres trams més la capçalera. La coberta és de volta de canó al presbiteri i al primer tram de la nau. Aquesta part correspon a la zona reformada durant el segle XVIII pel rector Amengual. Els altres dos trams corresponen a la part més antiga de l’edifici —segle XIII—. Es cobreixen amb una teulada de dos aiguavessos sustentada per un arc de diafragma apuntat de factura molt austera, decorat per uns senzills motius a la motllura. Al costat oest de l’edifici, aprofitant el contrafort, sobresurt el cos adossat de la sagristia, construïda al segle XVIII.
La imatge de la Mare de Déu de la Pau presideix el presbiteri. És una talla gòtica (1430) de fusta policromada que representa la Mare de Déu asseguda amb una esfera a la mà dreta i en Nin Jesús sobre el genoll esquerre que també sosté una esfera. Aquesta imatge fou profundament restaurada l’any 1976.
El retaule: Fins que es desmuntà per procedir a la seva restauració —finalitzada l’any 1998— el retaule gòtic de sant Pere i sant Pau presidia el presbiteri. Les taules havien estat separades per incorporar-hi al mig el camarí de la Mare de Déu de la Pau. Actualement està dipositat a l’església parroquial d’Algaida.
(texte: www.ajalgaida.net)
ERMITA DE NOSTRA SENYORA DEL ROSARI
Andratx (Son Orlandis)
A part de les cases la possessió de Castell de Son Orlandis comptava amb un molí de sang documentat ja al segle XVII que estava situat al Puig de Son Orlandis. Després de l'abandó que patí la propietat a partir del segle XIX, el 1935, a iniciativa de mossèn Pere Suasi de la parròquia d'Andratx, es va començà a construir un oratori dedicat a la Mare de Déu, d'estil neoromànic, sobre l'antic molí de la possessió. S'hi va portar una imatge de la Mare de Déu realitzada en el segle XVIII i va ser decorat amb escenes religioses pintades sobre rajoles valencianes, realitzades cap al 1950 pel pintor Luis Derqui. Fins fa pocs anys aquesta ermita era visitada en romeria al mes de maig pels andritxols.
Una part de la torre de defensa s'enfonsà a la dècada dels vuitanta i no fou fins a la compra de la nova propietat que es restauraren les cases i la torre, concretament entre 1990-1993, conservant la traça i fesomia de les grans possessions.
ERMITA DE BETLEM
Artà
L'Ermita de Betlem està situada a la serra artanense, a les terres de l'antiga alqueria musulmana de Binialgorfa. Va ser fundada el 1805 per membres de la comunitat eremítica de Sant Honorat de Randa i de la Trinitat de Valldemossa. Aquesta comunitat es va assentar en aquest lloc gràcies a la donació, per part de Jaume Morei, d'una petita extensió de terra que contenia les restes d'una antiga torre de defensa i una almàssera. L'ermita va ser inaugurada el dia 10 de maig de 1818. Al llarg del segle XIX es va anar ampliant el conjunt fins als nostres dies, amb cel·les, cuina, refectori i altres dependències, destacant l'església beneïda en 1824, obra de Joan Rosselló. L'accés al conjunt es porta a terme per un ampli camí escortat per xiprers. Es tracta d'una construcció senzilla. A la façana principal trobem un rellotge de sol, una petita finestra i una rosassa. A l'interior, de nau única, destaca la volta, decorada amb un fresc de la coronació de la Verge, el retaule major i les set pintures de Manuel Bayeu sobre la vida de Crist. Als voltants trobem les restes dels antics horts, una era i construccions destinades a magatzems o instal·lacions ramaderes que permetien una vida autosuficient a aquesta comunitat religiosa. D'aquesta podem destacar la font de na Bernadeta, la qual proporcionava aigua a l'ermita i al molí d'aigua, aixecat entorn al segle XIX, i que està a uns 50 metres. A la font hi ha un abeurador rectangular, i al lateral dret una capella de volta amb bancs en els seus tres laterals i amb imatges religioses al seu interior.
ORATORI DE SANT JAUME
Caimari
Conegut també com Església Vella de Caimari, aquest temple d'una sola nau es va construir al segle XVIII, encara que a mitjan segle XIX es va intervenir per afegir les capelles laterals. Va deixar de dedicar-se al culte el 1890, passant després a utilitzar-se com a sala de reunions i sala de cinema fins a 1958. Després de més de dues dècades d'abandonament va passar a mans de l'ajuntament, que el 1998 va dur a terme la restauració integral de l'edifici per convertir-lo en centre dedicat a les activitats culturals.
CAPELLA PEDRA SAGRADA
Calvià
La capella de la Pedra Sagrada se situa als peus del puig de sa Ginesta.
Va ser construïda el 1929, per commemorar el VII Centenari de la conquesta de Mallorca, de la mateixa manera que la Creu del Desembarcament.
Segons explica la tradició, la capella es troba en el lloc on va ser oficiada la primera missa en terra ferma durant la Conquesta, i en ella s'alberga la pedra que, suposadament, va servir d'altar a la cerimònia. No obstant això, aquesta localització no coincideix amb la narrada en la Crònica Reial, ja que en ella s'explica com les tropes cristianes van assistir en el matí del 12 de setembre de 1229 a una missa celebrada a la tenda de campanya real abans de la batalla. La contesa va tenir per escenari el Puig de sa Ginesta, el Puig de Saragossa i el coll que els uneix a tots dos i que, des de llavors, es denomina es Coll de sa Batalla, de manera que segons aquestes dades, en el lloc on avui es situa la capella no va poder realitzar-se la missa, per trobar-se encara en poder de les tropes islàmiques.
Es tracta d'un edifici que imita els models marcats per les esglésies de repoblació. Consisteix en una sola nau, de planta rectangular rematada per un absis semicircular. En el fons de l'absis es localitza l'altar i la pedra sagrada. La façana principal està formada per un pedestal sobre el qual s'alcen tres columnes a cada costat, amb capitells decorats per motius vegetals, que imiten capitells romànics. Sobre aquests, arrenquen tres arcs. A l'espai que queda al timpà es localitza un relleu, realitzat possiblement per Tomàs Vila, autor de la Creu del Desembarcament, que representa Crist Crucificat envoltat de les tres Maries.
(Texte: www.pluscalvia.com)
ORATORI DE LA MARE DE DÉU DE PORTALS
Calvià
(Imatges: Conselldemallorca.net i Mallorca100.blogspot.com
Textes: Pluscalvia.com)
Conta la llegenda que al segle XV un navili genovès, què portava la imatge com a patrona de les seves travessies, va patir una forta tempesta, de la qual van sortir il·lesos els seus tripulants. Per això, es van consagrar a la Mare de Déu, la imatge la van dipositar en el primer port en el que van poder refugiar-se, com a símbol de la seva gratitud i devoció.
S'explica que aquest lloc va ser Cala Figuera, i que la Verge va ser dipositada en una cova originalment utilitzada com a pedrera.
Entorn de la segona meitat del segle XIX, l'estat de la cova-oratori de Portals Vells era lamentable. La imatge es trobava en un lloc que oferia poques condicions, tant de seguretat com d'higiene, per la qual cosa no resultava acceptable per retre-li culte.
El Marquès de la Romana, Don Pedro Maça de Lizana, va cedir uns terrenys propers a Bendinat per a la construcció d'un nou oratori dedicat a la Mare de Déu. A partir d'aquest moment, es coneix la zona com Portals Nous.
El santuari, realitzat per Don Antonio Sureda i Villalonga, es va iniciar en 1865, traslladant la imatge en 1866. L'accés a l'oratori es realitza mitjançant un camí empedrat, que condueix a la part posterior de l'església, que es troba envoltada per terrasses amb vistes al mar.
Estilísticament, es considera un conjunt amb influències neogòtiques i tints de tipus regionalista. Està cobert per una volta de creueria a la nau i mitja cúpula vuitavada a l'absis.
El retaule ubicat a l'interior de l'església, després de l'altar, va ser costejat per la Sra. Dª. Margarita Sureda, Marquesa de Campofranco, i en ell es venera a la Verge Immaculada de Portals.
ERMITA DE SANT MIQUEL
Campanet
Es documenta per primera vegada en la butlla del Papa Innocenci IV de 1248 en què la hi esmenta com a parròquia, tindria jurisdicció sobre els actuals termes de Campanet, Búger i sa Pobla, on estava l'oratori de Crestatx. En 1315 la parròquia va ser traslladada a sa Pobla de Huialfàs i fins 1362 va ser vicaria sufragània, aquest any, en un context de separació de les viles de sa Pobla i Campanet, va recuperar la condició de parròquia que va mantenir fins a 1425, any en què l'església parroquial queda residenciada en l'actual ubicació a l'interior del poble de Campanet.
Una tradició sense fonament, però ben arrelada en la historiografia local fins a principis del segle XX, indica que la causa del trasllat van ser unes inundacions a l'any 1425 que van arrasar una suposada població primitiva, però la documentació exclou l'existència de població al Pla del Tel i, en canvi, esmenta que les obres de la nova església ja estaven iniciades el 1398. la causa real havia de ser la distància entre el nucli de població i el temple, uns dos quilòmetres.
ORATORI SANT BLAI
Campos
(imatge: www.visitcampos.org)
(imatge: www.diariodemallorca/itinerarios-historicos)
L'oratori de Sant Blai fou la primera església parroquial de Campos, documentada en la butlla del Papa Innocenci IV de 1248 sota l'advocació de Sant Julià, l'any 1405 la parròquia es va traslladar al seu actual emplaçament dins el nucli urbà, restant com oratori sota l'advocació de Sant Blai. És d'estil gòtic amb planta rectangular de nau única, coberta per una volta de creueria amb vuit capelles laterals. També té un pati, que distribueix l'entrada des de l'exterior i l'accés a un dels dos portals de la nau, així com a l'antic cementiri que actualment és un jardí de flora mediterrània.
El diumenge següent al 3 de febrer, el dia de Sant Blai, la gent de Campos acudeix a l'oratori per a passar el dia, venerar el sant, posar-se oli i comprar panellets, perquè es diu que això cura el mal de coll, s'hi va a peu, en bicicleta o en patinet, per això aquest dia també es diu A Sant Blai Sense Fum, les bicicletes parteixen de la plaça dels Tres Molins, i la gent a peu o en patinet, de davant l'ajuntament, en arribar es reparteix berenar i beure de part de l'ajuntament i després el rector diu una missa.
La gent del poble també hi va els dies de Tots Sants, Pancaritat i la Festa de l'àngel. Per a arribar s'ha de sortir de Campos per la carretera PM-604, en direcció a la Colònia de Sant Jordi, en el kilòmetre quatre hi ha una creu de terme, des d'on parteix un camí de mig kilòmetre fins a l'oratori.
ERMITA DE SANT JOAN DE LA FONTSANTA
Campos
Segons la tradició fou la casualitat la que va fer que es descobrissen les propietats curatives de la deu. Diuen que a Mallorca va haver una època d'epidèmia que causava la mort dels porcs, però els animals que es banyaven en les aigües de la bassa situada en la finca del Palmer no emmalaltien. Això va fer que els habitants de Mallorca amb malalties com la sarna o la lepra, acudissin a la bassa per banyar-se i així confirmar la seva curació.
En el segle XV a petició dels jurats de la vila de Campos, autoritzaren a la cúria eclesiàstica la construcció d'un Oratori dedicat a Sant Silvestre i Santa Coloma protectors contra la lepra com a monument de gratitud per les curacions obtingudes. Segles més tard passaria a ser Oratori dedicat a Sant Joan de la Font Santa.
L'any 1507 hi havia una bassa denominada Les Estaques i una caseta adossada l'Oratori.
En 1516 els mateixos jurats de Campos decidiren construir les primeres habitacions per l'allotjament dels nombrosos malalts que recorrien a les aigües miraculoses.
Entre els segles XVI i meitat del segle XVIII es varen fer diferents restauracions als banys i als allotjaments, tot per la reputació de sanador que en aquella època gaudien les aigües termals de la Font Santa. Des del segle XVI la propietat de l'establiment estigué en disputa entre l'ajuntament de Campos i el marqués del Palmer, que era propietari de l'entorn. Part d'aquestes terres foren cedides el XIX a la diputació provincial de les Balears, a fi de construir-hi un balneari d'utilitat publica. L'any 1805 el doctor Joan Andreu Nieto Samaniego va estudiar les característiques químiques i les propietats terapèutiques de les aigües. Aquesta observació va quedar reflectida en un escrit que deia “extracte de l'anàlisi químic de les aigües que constitueix en la bassa anomenada vulgarment de les Estaques, que es troba a l'instant a l'Ermita de Sant Joan de la vila de Campos, en aquesta illa de Mallorca”. Seient aquest el primer estudi científic de les aigües termals de Sant Joan de la Font Santa a on s'insistia en la necessitat de la creació d'un centre per poder aprofitar “les virtuts i propietats medicinals d'aquestes aigües”. El 1843 es començaren les obres de l'estació termal única a Mallorca, fou inaugurada en el camps de la medicina. Afavorien sobretot a partir de la primera meitat del segle XIX l'ús d'aquestes aigües minero – medicinals com a medicament. El 1909 la Diputació Provincial va fer una subhasta pública i Rafael Garcies es va convertir en el propietari. El 1917 Cosme M Oliver Lladó va adquirir la propietat que d'ençà s'ha mantengut dins la família. Des de l'any 1996 funciona com a hotel en el qual a més, es duen a terme tractaments termals sota vigilància mèdica.
(Texte i imatge: Viquipèdia)
ERMITA DE NOSTRA SENYORA DE L’ESPERANÇA
Capdepera
Al castell de Capdepera, nucli originari del municipi, que va ser aixecat (segle XIV) per ordre del rei Jaume II, destaquen l'extensa muralla gòtica (acabada en 1386), la torre d'en Miquel Nunis (segles X-XI), i l'Església de Nostra Senyora de l'Esperança (segle XIV amb ampliacions al segle XVI) i situada en el punt més alt del recinte.
Aquesta fortificació es va erigir (segle XIV) per ordre del rei Jaume II per controlar la zona i la comunicació marítima amb Menorca. Al segle XVIII es va convertir en caserna militar sota l'autoritat d'un governador, l'habitatge del encara es conserva al recinte. Els militars van abandonar el castell (1854) i a la fi del segle XX (1983) va ser donat a l'Ajuntament de Capdepera.
ERMITA DE SANT NOFRE
Deià
Habitada en els segles XVII i XVIII, no sabérem de l'existència d'aquesta ermita fins a la lectura d'un llibre editat al 1965, de títol Mallorca Eremítica, d'autor anònim -la firma Un Ermitaño- la seva publicació fou en el seu temps motiu de polèmica, amb acusacions d'apropiació indeguda d'investigacions precedents i un rerafons que s'endevina teixit de vanitats, enveges i gelosies. Ni tan sols els ermitans poden alliberar-se de les misèries de la condició humana.
SANTUARI DE LLUC
Escorca
La seva fundació data del segle XIII, quan els nous mallorquins volien crear un monestir similar al monestir de Montserrat de Barcelona a l'illa i dedicat a la verge Maria. El rei Jaume I d'Aragó va donar permís i molt possiblement, entre aquells primers pobladors del monestir, es trobassin templers.
La capella de la Mare de Déu de Lluc es començà a embellir-se al segle XIV. En aquell mateix segle es començà a ornamentar el camí escarpat que conduïa al monestir, uns goigs de la Mare de Déu. En 1456 el papa Calixt III ordenà la constitució de la Col·legiata amb 5 preveres encapçalat pel cavaller Tomàs i Tomàs.
El 1531 el papa Climent VII aprovà els estatus del prior Gabriel Vaquer en la qual ja es nombra per primer cop com escola d'infants i la creació d'un grup coral (Escolania) de nins petits que du el nom de Blavets o Blauets. A aquesta nova escola, s'ensenyaria gramàtica i doctrina cristiana. Els blavets servirien en la missa amb els seus càntics. S'impartirà classes de música als sis primers alumnes. El 1586 l'edifici principal s'ampliaria per poder allotjar als peregrins, ja que és una època en què comença a veure un gran increment de peregrinacions arreu de l'illa i principalment al monestir. El 1589 s'instal·là l'actual brollador. El segle XVII es pintà el retaule del mestre Blanquer dedicat a la verge Maria. La verge de Lluc es traslladà al nínxol principal per ser venerada molt millor. En 10 d'agost de 1884 12.000 pelegrins que aclamaren a la verge de Lluc durant la seva coronació pel bisbe Pere J. Campins.[1]
En 1891 un nou orde religiós s'instal·là al monestir, promogut pel bisbe Campins i fundat pel venerable pare Joaquim Rosselló: els Missioners dels Sagrats Cors (MMSSCC). Amb el pas del temps una petita comunitat de germanes franciscanes també s'instal·laren dins el monestir. El bisbe Campins donà ordre per ampliar les instal·lacions del monestir davant les moltes peregrinacions a la basílica de Lluc. S'amplià i es crearen nous recintes per peregrins i es crearen uns monuments amb els Misteris. Es tornà a restaurar la basílica i el monestir així com a la verge de Lluc. Amb el pas del temps, inclús s'ha creat un lloc per a joves, per realitzar acampades, sobretot a l'estiu. També es crearen unes habitacions o fonda per a peregrins, i es repartí parcel·les defora del conjunt, però dins el recinte per poder fer una botiga i alguns restaurants. Actualment també consta de farmàcia i ajuntament propi del municipi d'Escorca.
El 1952 es creà el museu del monestir, amb vuit sales en les quals compta amb més de 1.000 objectes que va des de la prehistòria fins a l'etnologia passada i actual del poble mallorquí.
(Viquipèdia)
ERMITA DE SANT PERE D’ESCORCA
Escorca
(Foto: Racons de Tramuntana)
L'Església de Sant Pere d'Escorca va ser la primera de la parròquia d'Escorca, construïda a mitjan segle XIII. L'ermita constitueix un dels casos més representatius del gòtic primitiu a Mallorca. Va ser un lloc de culte molt important fins a la creació del primer nucli del Santuari de Lluc, al 1456. Actualment és de propietat privada i està oberta al culte cada 29 de juny.
És una de les citades en la Butlla d'Innocenci IV i de les que conserven més les seves característiques tipològiques. L'exterior és de maçoneria i coberta a doble vessant. La façana presenta una petita finestra i està rematada per una espadanya. La façana lateral es caracteritza per l'absència de decoració i pel portal d'accés, amb arc de mig punt adovellat. La nau té dos trams, dividits per un arc de diafragma i coberta a doble vessant.
ORATORI DE SANT LLORENÇ
Escorca
(Imatge i texte: www.visitescorca.com)
Construcció de l'època medieval que data del segle XIV. Està situada al coll de Sant Llorenç, entre la Mola de Can Termes i els contraforts de la Serra de Na Rius.
La seva situació no és casual, sinó que es troba just entre els nuclis de Sa Calobra i de Cala Tuent. La tradició diu que els habitants d'un i altre nucli s'asseien sempre en el costat que els corresponia quan anaven a missa.
ERMITA DE SON AMER
Escorca
La finca de Son Amer és propietat del Consell de Mallorca i l'ermita, que data del segle XVII, ha estat restaurada recentment.
ERMITA DE MARISTEL.LA
Esporles
L' ermita de Maristel·la està situada al terme municipal d'Esporles (Mallorca) i es troba a 580 m d'alçada, al bosc de Son Ferrà, a l'oest del poble. Des d'aquesta ermita es pot accedir fàcilment a la Fita del Ram, el punt més alt del massís, a 833 msnm. L'excursió més clàssica parteix de Son Ferrà i arriba a l'ermita en 25 minuts. Per arribar a la Fita del Ram, encara hi hauria 40 min. més de camí.[1]
L'ermita està dedicada a la Mare de Déu del Carme,[2] ja que fou fundada per un grup de carmelites a conseqüència d'una herència de la senyora de Son Ferrà, Margalida Rosselló i Ferrà, que morí el 1888 i demanà que es llegàs una part del seu bosc a un grup d'ermitans.
(Text: wikipedia.org)
L'ermita està dedicada a la Mare de Déu del Carme,[2] ja que fou fundada per un grup de carmelites a conseqüència d'una herència de la senyora de Son Ferrà, Margalida Rosselló i Ferrà, que morí el 1888 i demanà que es llegàs una part del seu bosc a un grup d'ermitans.
(Text: wikipedia.org)
SANTUARI DE SANT SALVADOR
Felanitx
(Imatges superiors: Destinia.com)
(Imatge: Fotopaises.com)
Els seus orígens es troben el 1348, quan Pere III el Cerimoniós concedeix a la vila de Felanitx el privilegi de construir una capella, amb la intenció de protegir-se de la pesta. Aquesta primitiva església compta amb un retaule de pedra, del segle XV, que representa la història de la passió del Crist de Berit.
Entre 1707 i 1716 es construeix el nou santuari. El decaïment del culte cap al Crist de Berit fa que aquest retaule pase a un altar lateral, mentre que el major és ocupat ara per un altre retaule, dedicat a la Mare de Déu de Sant Salvador, obra del valencià Pere Codonyer. La veneració cap aquesta figura prové d'uns segles enrere: la tradició compta la troballa de la imatge de la Mare de Déu i la confraria en el seu nom ja existeix el 1601.
En el segle XVIII es construeix l'hostatgeria, i entre 1824 i 1851, el recinte és ocupat per ermitans, que retornarien el 1891.
El 1934 es corona la imatge de la Mare de Déu i s'alça un monument de 37 metres d'alçària a Crist Rei. El 1957 es construeix la Creu del Picot.
(Texte: wikipedia.org)
Entre 1707 i 1716 es construeix el nou santuari. El decaïment del culte cap al Crist de Berit fa que aquest retaule pase a un altar lateral, mentre que el major és ocupat ara per un altre retaule, dedicat a la Mare de Déu de Sant Salvador, obra del valencià Pere Codonyer. La veneració cap aquesta figura prové d'uns segles enrere: la tradició compta la troballa de la imatge de la Mare de Déu i la confraria en el seu nom ja existeix el 1601.
En el segle XVIII es construeix l'hostatgeria, i entre 1824 i 1851, el recinte és ocupat per ermitans, que retornarien el 1891.
El 1934 es corona la imatge de la Mare de Déu i s'alça un monument de 37 metres d'alçària a Crist Rei. El 1957 es construeix la Creu del Picot.
(Texte: wikipedia.org)
ORATORI DEL CALVARI,
Felanitx
L'any 1851, el Rector D. Sebastià Serra adquirí els terreny dalt del Puig des Call, i pel gener de l'any següent va construir un camí per pujar-hi, per unes escales construïdes a continuació del carrer des Call. Al mes de juliol va col·locar la primera pedra de l'oratori, el qual no s'acabà del tot fins a l'any 1856, aquest mateix any fou beneït. Aquest oratori està situat a dalt del puig en direcció al nord-est de Jerusalem, on, segons l'Evangeli, fou crucificat Jesús de Natzaret. S'hi col·locaren 14 estacions dels passos o Via-crucis que representen els moments de la vida de Jesús de Natzaret des que va ser fet presoner fins a la seva crucifixió i sepultura, amb relleus de Miquel Arcas, que foren substituïts el 1972 per rajoles pintades.
La primera reforma va ser l'any 1983. Foren molts els felanitxers que col·laboraren en la restauració de l'espai i del camí.
La segona reforma, s'ha realitzat entre el 2009 i 2010. El camí i les escales que pugen a l'oratori del Calvari han recuperat l'esplendor d'un temps.
(Texte: Gran Enciclopèdia de Mallorca" Volum 2, Editorial: Promomallorca Edicions, S.A.)
ERMITA DE SANTA MAGDALENA
Inca
Es té constància de la seva existència des del 1284, quan hi havia una petita església construïda segons les característiques dels temples de repoblació.
Es coneix el testament d’un inquer de la família Desbrull, que deixà en el segle XIV (concretament el 1369) 100 lliures per construir el camí que puja al puig de Santa Magdalena.
Durant segles va ser ocupat per diferents comunitats: primer una de les monges clarisses (1491- 1526), que l’abandonaren per falta de recursos hídrics. En aquestes dates es varen haver de construir el convent, ja que només hi havia la capella.
Posteriorment, l’any 1530 es va concedir el seu ús a la Comunitat de Jerònimes de Palma; aquesta comunitat només hi va estar 4 anys, també per falta de recursos, i es traslladà, el 1534, a Sant Bartomeu d’Inca.
Després de l’abandonament del puig, els jurats d’inca hi estableixen una escola de gramàtica, que estaria oberta entre els anys 1534 i 1700, aproximadament. D’aquesta època hi ha també notícies de l’estat ruïnós de les edificacions, com per exemple les visites pastorals de 1570, del bisbe Diego de Arnedo, i de 1599, del bisbe Vich i Manrique, que parlen de l’estat ruïnós de conservació de l’oratori. A pesar d’aquests fets, l’originalitat de la fàbrica devia conservar-se en gran part a finals del segle XIX. En aquestes dates tenim les descripcions de Jeroni de Berard i de l’arxiduc Lluis Salvador, que descriu detalladament l’estat de conservació.
De l’any 1885 daten les primeres notícies de la restauració de l’oratori, possiblement amb projecte de Bartomeu Ferrà. Amb aquestes reformes es va dur a terme la rehabilitació de l’Oratori, en la que es va renovar la totalitat de les cobertes, ubicant les bigues antigues a la sagristia situada al sud de l’oratori, l’ampliació de les habitacions pel clero, l’Ajuntament i els pelegrins i l’edificació i rehabilitació de les habitacions antigues dels donats. El 1900 es beneïren les obres de restauració per part del bisbe Pere Joan Campins. Aquesta restauració va ser molt criticada, sobre tot pel canvi de coberta i pel material utilitzat.
L’any 1911 es construí la gran cisterna de la clastra, a la qual els ermitans posaren el coll de pedra amb la inscripció de 1949. L’any 1914 es projectà l’escala de pedra que puja cap a l’ermita.
El 1931 s’hi establiren els ermitans de la Congregació de Sant Pau i Sant Antoni, que hi residiren fins l’any 1985. Durant aquests anys es va realitzar una nova hostatgeria, paral·lela al Santuari, amb set cel·les.
L’any 1934 es va emprendre una nova obra, que va consistir en rebaixar 20 cm el paviment de l’oratori. Durant les obres, es localitzaren una sèrie d’enterraments i de restes ceràmiques. A més, es retallaren els arcs apuntats de l’oratori en xamfrà ,i possiblement s’eliminaren el cor i l’arc rebaixat, que va ser substituït per un arc apuntat.
L’any 1993 es realitzà la darrera reforma, que es va fer sense cap control arqueològic vertical ni de subsòl.
(Texte: incaciutat.com)
ORATORI DE SON BORDILS NOU
Inca
(Fotos d'en Pep Pons Mascaró)
ORATORI DEL COCÓ
Lloseta
El promotor d’aquest oratori fou el vicari de Lloseta Miquel Arbona Mayol. El 20 de novembre de 1876 va fer la petició de construcció de L’oratori al bisbe de Mallorca amb la finalitat de fomentar el culte a la Mare de Déu de Lloseta.
El 1877 s’iniciaren les obres sent el mestre d’obres i foren acabades totalment el juny de 1878 malgrat que I’oratori ja havia estat beneït el mes d’abril.
L’oratori consta d’una sola nau de dimensions reduïdes -nou per quatre metres-, amb de volta d’aresta i un retaule on hi ha la imatge de la Mare de Déu. A la part de darrera es troba la sagristia.
L’edifici fou reformat 1978 l’any del seu centenari. La imatge antiga, obra de Serra retirada l’any 1974 i avui es conserva a la sagristia de l’ església parroquial.
La nova és obra de I’escultor Francesc Salva i és una copia de I’autentica. En els anys 1974-75, es pinta el retaule de color marès, es renovà tota la teulada, a la capella es feren els baixos de pedra i es recuperà I’antic marès de la volta. Fora de la capella s’amplià el recinte. El 1988 fou declarat Bé d’lnteres Cultural.
(Texte i imatges Vikipèdia i lloseta.com)
ERMITA DEL SANT CRIST DEL REMEI
Llubí
El nom complet és oratori del Sant Crist de la Salut i del Remei i està situat a un quilòmetre del centre urbà de Llubí, a prop del camí de l'Estació i del terme d'Inca. Va ser construïda el 1896 per iniciativa del prevere Antoni Cladera Fornés, i dirigida pel mestre d'obres Gaspar Reynés Coll (1845-1911). Va ser beneïda al setembre d'aquest mateix any i va albergar ermitans entre 1897 i 1900.
A mitjan segle XX es va reformar la cúpula i la sagristia es va convertir en el cambril de Crist. Arquitectònicament configura un edifici d'estil neogòtic, de planta hexagonal i amb un absis quadrangular. La coberta és una cúpula amb nervis, rematada per una llanterna, també hexagonal; l'exterior de la coberta és de teules i la llanterna finalitza amb una creu de pedra. El portal major és d'arc escarser, amb un guardapols neogòtic coronat per una creu, i una claraboia circular sobre ella. Aquest esquema es repeteix en els dos segments laterals.
El titular de l'oratori està ben representat per una escultura de Guillem Galmés. També es venera una imatge de la Mare de Déu dels Àngels, tallada a la dècada de 1970, que substitueix una Verge del Sagrari que va desaparèixer en els anys 1950. La ermita se situa en un espai enjardinat, on se celebra el Pancaritat el dimarts de Pasqua.
SANTUARI DE GRÀCIA
El Santuari té el seu origen a la cova de s'Aresta, on a mitjan segle XV van viure-hi dos frares franciscans que van acabar convertint-la en ermita. A finals del segle XV es fundà el santuari de Nostra Senyora de Gràcia amb una església gòtica. A mitjan segle XVIII se substituí aquesta església per una altra de característiques neoclàssiques que s'acabà el 1819. Està construïda amb pedres de la muntanya i amb marès de Galdent i és de petites dimensions.
ERMITA DE LA VERGE DEL ROSARI o DE STA LLÚCIA
Manacor
L'ermita de la Verge del Rosari està ubicada en el Puig de Santa Llúcia, a dos kilòmetres de Manacor en direcció cap a Felanitx. Va ser fundada per una petita comunitat d'ermitans al segle XVII, per rendir culte a la Mare de Déu del Roser o Nostra Senyora del Rosari, però va quedar abandonada aviat. El 1960 passà a ser propietat de la Comunitat dels Pares Dominics de Manacor. En ella s'han realizat tot tipus d'activitats: religioses, lúdiques, esportives, veïnals, convivències, acampades... Des de l'any 1993 al 2004, l'Associació de Veïnats d'es Convent, es Centre, es Tren i s'Antigor hi va organitzar una carrera popular a peu.
La imatge de la Verge del Rosari es una talla molt antiga, del segle XV, hermosa i molt valuosa. Aquesta imatge només s'exposa en els grans aconteixements, i roman custodiada en el Convent de Sant Vicenç Ferrer tot l'any.
L'estil de l'ermita és modern (1916-1961), però l'interior té l'arc de diafragma com al primer gòtic illenc. De fet, el 1275 l'ermita ja existia (seria, per tant, un gòtic primitiu). A la reixa de l'entrada se veuen la creu dominicana i els escuts de Catalunya, Mallorca, Aragó i València. L'escut de l'entrada correspon a l'escut de l'Ordre Dominicana de la província d'Aragó, que es on pertany Mallorca. Encara queden restes de la primitiva ermita del segle XVII.
La imatge de la Verge del Rosari es una talla molt antiga, del segle XV, hermosa i molt valuosa. Aquesta imatge només s'exposa en els grans aconteixements, i roman custodiada en el Convent de Sant Vicenç Ferrer tot l'any.
L'estil de l'ermita és modern (1916-1961), però l'interior té l'arc de diafragma com al primer gòtic illenc. De fet, el 1275 l'ermita ja existia (seria, per tant, un gòtic primitiu). A la reixa de l'entrada se veuen la creu dominicana i els escuts de Catalunya, Mallorca, Aragó i València. L'escut de l'entrada correspon a l'escut de l'Ordre Dominicana de la província d'Aragó, que es on pertany Mallorca. Encara queden restes de la primitiva ermita del segle XVII.
ORATORI DE STA LLÚCIA
Mancor de la Vall
L'oratori de Santa Llúcia és una petita església medieval al cim d'un puig del terme de Mancor de la Vall. Es documenta el 1275 i, fins a principis del segle XVII, fou el centre de culte pels nuclis de Mancor, Biniarroi, Massanella i Biniatzent. Ha estat objecte d'importants reformes al llarg de la història, tot i conservar bona part de les seves característiques originals. Al segle XX se li ha adossat un gran edifici que ha estat destinat a activitats espirituals per part de les congregacions religioses que l'han regentat des d'aquell segle.
(Texte: Vikipèdia)
ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA BONA PAU
Montuïri
El nom actual prové de l'advocació del sant titular de l'oratori fins al segle XVII. La denominació més antiga que es coneix és puig d'en Romanyà al segle XIV. També fou anomenat puig dels Bous fins al segle XIX.
En el Repartiment, després de la conquesta catalana, sembla que les terres del puig, que llavors s'anomenava Mianes, anaren a parar a l'Orde del Temple que hi hauria construït una capella a Sant Miquel. L'extinció d'aquest orde militar féu passar les terres als hospitalers.
El 1855. la desamortització, malgrat les peticions de l'ajuntament, afecta al puig. A partir de 1870, el Puig passa per diverses mans fins que la comtessa d'Aymans la cedeix a les religioses de l'Asil del Temple, conegudes com a vermelletes.
El 1951 a iniciativa i treball del poble de Montuïri es construí la carretera nova que facilità l'accés.
La tercera festa de Pasqua, el poble de Montuïri puja en pancaritat al puig on se celebra una missa i la banda de música ofereix un concert. Aquell dia presideix la diada la persona elegida pels seus mèrits anomenat el batle del Puig. Aquest dia també és tradicional que s'hi practiqui el joc de tella.
En el Repartiment, després de la conquesta catalana, sembla que les terres del puig, que llavors s'anomenava Mianes, anaren a parar a l'Orde del Temple que hi hauria construït una capella a Sant Miquel. L'extinció d'aquest orde militar féu passar les terres als hospitalers.
El 1855. la desamortització, malgrat les peticions de l'ajuntament, afecta al puig. A partir de 1870, el Puig passa per diverses mans fins que la comtessa d'Aymans la cedeix a les religioses de l'Asil del Temple, conegudes com a vermelletes.
El 1951 a iniciativa i treball del poble de Montuïri es construí la carretera nova que facilità l'accés.
La tercera festa de Pasqua, el poble de Montuïri puja en pancaritat al puig on se celebra una missa i la banda de música ofereix un concert. Aquell dia presideix la diada la persona elegida pels seus mèrits anomenat el batle del Puig. Aquest dia també és tradicional que s'hi practiqui el joc de tella.
ERMITA SANT VICENÇ FERRER
Muro
Fugia Sant Vicent Ferrer de sa Pobla, d'on va sortir apedregat i aquí van venir en la seva recerca els murers lliurats, penedits i plens de fe cap a ell. Es diu que va predicar i es va rentar amb l'aigua d'una bassa guarint als malalts i, a més, tots van romandre sants. Des de llavors aquest lloc es diu "Sa Bassa Ferrera" i en ella es va edificar aquesta ermita.
Va començar a construir-se en 1879, prop de l'antiga llacuna o bassa Ferrera, on segons la tradició el sant valencià va predicar en 1413.
Des de 1955 es venera també una imatge de la Mare de Déu de la Font de Déu.
L'oratori té planta pentagonal. El portal se situa al sud-est, amb arc ogival amb una llinda que marca el timpà. A sobre hi ha una làpida amb el lema de sant Vicent: "Timete Deum et date illi honorem" (Temeu Déu i doneu-li glòria).
A partir de quatre esglaons s'accedeix a la barrera de ferro, des d'on es contempla l'interior de l'oratori, amb coberta de volta poligonal i una imatge del sant titular. Darrere de la capella hi ha una caseta que mostra un petit mural de rajoles de ceràmica en el qual es representa a sant Vicenç predicant a uns pagesos, amb el seu lema en català: 'Temeu Déu que ve el Judici.
(Texte i fotos: www.quevisitarenmallorca.com)
ORATORI DE SANT ELM
Palma
L'oratori de Sant Elm va ser aixecat a la cantonada del carrer del Mar, via que discorria fins a la plaça de sa Llotja. El seu costat esquerre el formaven la desapareguda muralla i una caserna militar (el 1617) sent el lloc d'oració i culte dels pescadors de Palma. Al segle XX, l'oratori s'havia convertit en una taverna, coneguda com Cavall de mar. Després de la seva secularització i coincidint amb la construcció del veí edifici del que va ser Sector Naval de Balears, (ara seu de la vicepresidència del Govern dels Illes balears), es va decidir traslladar aquest reduït temple, amb un interior maltractat, fins a un lateral del Reial Club Nàutic, quan aquest va ser fundat. El projecte va suposar desmuntar pedra a pedra l'oratori, per reconstruir-lo de nou amb la seva primitiva imatge, a l'altre costat del passeig de Sagrera. Es manté el culte en aquest oratori dedicat a Sant Elm, bisbe i màrtir.
Aquest oratori consta d'una sola nau, té una façana senzilla amb elements decoratius que recorden el barroc italià. En els seus murs laterals interiors es troben dues ceràmiques que representen velers antics, inclòs el del xabec que al segle XVIII cobria la línia marítima de correu entre Mallorca i Barcelona.
(Texte extret de premsapatrimoni.blogspot.com)
ORATORI DEL COR DE MARIA
Palma (Na Burguesa)
(Imatge: dronesoller.blogspot.com)
L'any 1924, l'urbanista i cap d'Obres Públiques Bernat Calvet va cedir 10.000 metres quadrats de terreny al cim del puig del Caragol per construir el monument dedicat a la Mare de Déu de la Pau. Les obres no es van realitzar, encara que en 1940 es va construir una capelleta dedicada a l'Immaculat Cor de Maria i una petita creu.
L'actual configuració prové de l'any 1967, quan es va erigir una voluminosa peanya de ciment armat, de 22 metres d'altura i forma prismàtica. Més tard es va instal·lar, com coronament, una imatge de la Immaculada Concepció anomenada La nostra Senyora de la Pau. L'escultura data de 1985 i és obra de l'artista d'Artà Joan Ginard Ferrer, anomenat Sarasate (1915-1990).
L'oratori actual és una coberta oberta de ciment armat, amb un absis tancat per parets convergents que acullen l'altar i una imagen de la Immaculada al centre.
A l'esquerra del conjunt d'instal·lacions, cap a llevant, encara es veuen les restes d'una creu de pedra, de la qual es pot observar un fust cilíndric i alguns esglaons que servien de peanya.
ORATORI DE NOSTRA SENYORA DE BELLVER
Palma
(Imatges: elterrenopalmademallorca.wordpress.com)
Petita capella construïda el 1865 en memòria de Sant Alonso Rodríguez.
Sant Alonso era un modest comerciant de teixits que exercia el seu ofici a Segòvia fins que va perdre la seva dona i els seus dos fills. No desesperar ni va reclamar al Senyor.
En 1572 va entrar a la companyia de Jesús, i durant 45 anys va exercir l'ofici de porter al col·legi de monestir, a Palma de Mallorca. Un porter a qui tots van conèixer per la seva permanent alegria, que ell mateix explica: "Feia interiorment actes d'alegria, repetint: Senyor, jo us obriré a Vós, per amor de Vós; ja vaig, Senyor ". I en un altre lloc: "Em vaig acostumar tant a la idea que anava a obrir al Senyor que sentia que em trobava amb Ell", de qui solia dir: "Fins al dia del judici, estic disposat a patir per Jesucrist".
S'afirma que era tan devot a la Verge que el rosari que de continu desgranava li havia fet durícies als dits, i en les seves converses donava mostres que sentia la presència de la Mare de Déu, tant en els moments de pregària com en les caminades per acompanyar al pare encarregat de dir missa i confessar als pobladors del castell de Bellver.
Va morir a Montesino el 31 d'Octubre de 1617.
(Texte: wikimapia.org)
ORATORI DE SANT FELIU
Palma
(Imatge: InPalma)
Va ser construït en els anys immediatament posteriors a la conquesta (1229), quan els terrenys en què s'aixeca van ser donats per Jaume I al bisbe de Sant Feliu de Guíxols. En 1391 els seus hereus van vendre les propietats a Onofre Galiana. La seva filla, Magdalena, va heretar la propietat i a la seva mort va passar a mans de la família del seu marit, Gregori Burgues. Es tracta d'un edifici de tipologia gòtica de dimensions reduïdes. Durant el segle XVI va ser objecte d'una important reforma, fruit de la qual són alguns elements, com la decoració de la façana. Consta d'una sola nau, dividida en tres trams. El 1989 l'edifici va ser catalogat com a Bé d'Interès Cultural. Després de romandre tancat i en un estat d'abandonament durant molts anys, el 1998 es va iniciar la seva reforma, després de la qual va passar a convertir-se, el 2002, a la seu de la galeria d'art Monet.
MONESTIR DE LA REAL
Palma
Aquest és un dels molts monestirs que es van fundar a Mallorca després que Jaume I conquerís l’illa l’any 1229, però no fou fins el 1232 que el monarca va complir amb la seva promesa a l’abat de Poblet de tenir en compte l’orde del Cister en la distribució de béns a l’illa. El rei Jaume va encarregar al comte Nunó Sanç de tenir cura de l’afer que no es va concretar fins el 1239 amb la cessió del lloc de La Real, situat prop de Palma, a més d’altres béns. El nou monestir seria fill de Santa Maria de Poblet i en el futur hi mantindria una forta vinculació, fins el 1560 quan les grans decisions de la Real ja no havien de passar per Poblet. Sembla que el monestir ja estava en funcionament el 1240, data en que es troba documentació de la casa.
Entre les propietats de la Real cal fer esment de l’alqueria de Miramar que el 1276 va ser objecte d’una permuta signada per Jaume II de Mallorca i finalment es va oferir als framenors i Ramon Llull hi va poder fundar el col·legi de Miramar. La iniciativa fou de curta durada i el 1300 va tornar als cistercencs. La vida monàstica va tenir continuïtat a la Real fins el 1835, quan la comunitat cistercenca el va deixar definitivament. Més endavant va recuperar l’activitat religiosa i fou lliurat a la congregació de Missioners dels Sagrats Cors que hi va establir la seva seu i hi va viure el fundador, Joaquim Rosselló (1833-1909) fins la seva mort.
(Textes: www.monestirs.cat)
ERMITA DE NOSTRA SENYORA DE LA BONANOVA
Palma
Els seus orígens són incerts i el més antic que es coneix és la cessió d'aquestes terres que va fer el Canonge D. Nicolás Gual Desmur l'any 1472 als religiosos Carmelites que van arribar a aixecar una casa i capella.
En 1794 es beneïa la nova església edificada al costat de la primitiva, aprofitant part de l'antiga. La nova va ser ja des d'un principi dedicada a la Mare de Déu sota el títol de La nostra Senyora de la Bonanova.
Són moltes les opinions que s'addueixen per explicar aquesta advocació; la més corrent és que els familiars dels mallorquins que anaven embarcats els encomanaven a la Verge i al rebre bones noves agraïts pujaven a visitar la "Mare de Deu de la Bona Nova".
Actualment aquesta antiga ermita ha perdut tot el seu caràcter ja que ha quedat dins del nucli urbà envoltada d'edificacions.
En 1794 es beneïa la nova església edificada al costat de la primitiva, aprofitant part de l'antiga. La nova va ser ja des d'un principi dedicada a la Mare de Déu sota el títol de La nostra Senyora de la Bonanova.
Són moltes les opinions que s'addueixen per explicar aquesta advocació; la més corrent és que els familiars dels mallorquins que anaven embarcats els encomanaven a la Verge i al rebre bones noves agraïts pujaven a visitar la "Mare de Deu de la Bona Nova".
Actualment aquesta antiga ermita ha perdut tot el seu caràcter ja que ha quedat dins del nucli urbà envoltada d'edificacions.
ERMITA DE GÉNOVA
Palma
A uns tres quilòmetres d'aquest caseriu i a uns tres-cents metres de l'antic "camí dels Reis" hi ha un vell edifici en l'actualitat molt modificat, conegut des de temps molt antic com "s'Ermita".
Se suposa que va ser aixecat per Ermitans però no hi ha cap document que ho testifiqui. En l'actualitat es conserva la capelleta decorada amb pintures murals, un antic Sagrari, pica d'aigua beneïda, un confessionari, etc.etc. Queden també alguns bancals amb oliveres, 1 vellíssim aljub i diversos recipients llaurats en pedra. En l'actualitat és una cinquena d'esbarjo.
(Texte: mestelrich2.blogspot.com)
Petra
La tradició sobre l'origen de la Mare de Déu de Bonany és la típica narració de la "Verge Trobada": els cristians van amagar la imatge en una cova durant la dominació islàmica i, després de la conquesta catalana, va ser trobada per un pastor en una cova dels voltants de la font de la Mare de Déu.
Les primeres notícies del santuari es remunten al 1606, quan el rector de Petra va promoure un petit oratori. El nom de Bonany sembla que data de 1609, quan un previsible mal any va ser convertit en una bona collita per intercessió de la Verge després d'una processó al santuari, quan va ploure abundantment.
L'església és d'estil historicista d'arrels neobarroques, edificada entre 1920 i 1925 sobre un temple barroc ampliat en 1697 i demolit el 1919, excepte la façana de l'atri, que data de 1789. Aquesta primera façana, corresponent al vestíbul o atri del temple, presenta un portal amb frontó corb, amb l'escut de Petra i la data ja esmentada de 1789; aquest bloc constructiu apareix coronat per una barana calada que dóna pas a una teulada sobre el qual s'aixeca la part superior de la façana de l'oratori pròpiament dita, projectada per Antoni Giménez Vidal, amb una rosassa coronat per l'escut de Bonany i dues torres laterals.
L'autor dels plànols del temple fou l'ermità Agustí. L'interior és de planta de creu llatina, sense capelles laterals i amb tribuna als peus. La coberta és de volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams, i una cúpula al creuer. En l'alçat de la nau veiem dues pilastres a cada lateral, d'ordre compost. En el creuer hi ha quatre esveltes columnes estriades que comuniquen amb les corresponents petxines.
Al presbiteri, es venera la imatge de la Mare de Déu de Bonany, una talla de fusta medieval, sedent, situada al centre d'un cambril amb retaule barroc. El retaule major procedeix de l'església parroquial de Petra i va ser restaurat per Bartomeu Amorós en 1941. Mostra les imatges de sant Pau Ermità, Sant Antoni Abat i, a l'àtic, santa Catalina Tomàs. En els braços del creuer hi ha les imatges de sant Josep, a la dreta, i el Sant Crist, a l'esquerra.
A la banda de l'Epístola, o de la dreta, de la nau està sant Sebastià i sant Joan Baptista, mentre que a l'esquerra o l'Evangeli, apareixen santa Bàrbara i sant Miquel. Sota la tribuna, tenim el retaule de sant Gabriel i el Belén.Además, el santuari compta amb un espai destinat a hostatgeria, edificat el 1917, amb cel·les i altres serveis per als pelegrins. Des de 1896 fins a 1990, el santuari va ser conduït pels ermitans de Sant Pau i Sant Antoni. Actualment està al càrrec d'uns "donats" .En la zona de llevant del puig es localitza la Fonteta de la Mare de Déu.
Quan els ermitans van arribar a Bonany, la font era un simple embornal; el van canalitzar i van construir un conjunt de marjades que van servir per millorar l'hort dels Ermitans. El 1915, aquests van construir una cova de pedres, on van col·locar una imatge de pedra arenisca de la Verge, amb estalactites procedents de la cova d'en Tugores.
Sota l'esplanada que hi ha davant del santuari s'aixeca la creu de Juníper Serra, aixecada en memòria de l'evangelitzador de Califòrnia el 1949, en commemoració del segon centenari del comiat de fra Juníper del poble. La tradició explica que va ser aquí, al lloc conegut amb el nom de la "penya del Calvari", on el pare Serra va dirigir les últimes paraules als habitants de Petra abans de marxar a Amèrica. L'estil de la creu recorda les creus creades amb troncs i branques d'arbres que Juníper Serra aixecava on decidia fundar una missió.
(texte: www.visitplademallorca.net)
ERMITA DE NOSTRA SENYORA DEL PUIG DE MARIA
Pollença
A 330 metres sobre el nivell del mar es troba aquest santuari dedicat a la Mare de Déu.
La construcció va començar en 1348 per implorar protecció davant l'epidèmia de pesta negra que assotava tot Europa i que aquest any va arribar a Mallorca, provocant la mort de prop del 20% de la població. El lloc escollit no va ser casual, ja que, segons la tradició, en ell van trobar una talla de la Verge diversos pollencins que van pujar fins a aquest lloc atrets per uns fenòmens sobrenaturals lluminosos.
El monestir que avui podeu veure en aquest turó, des d'on s'obtenen unes belles vistes de les badies de Pollença i Alcúdia, la Serra de Tramuntana i l'Albufera de Pollença, ha viscut una gran transformació des del seu origen. Així, en 1348 es va autoritzar la construcció de la capella, que es va donar per acabada a 1355 sota la invocació de la Mare de Déu del Puig de Pollença.
Pocs anys després, en 1362, es van instal·lar en aquest lloc tres monges que havien format una petita comunitat de clausura i que, després d'incloure-hi altres religioses, van decidir aixecar un monestir que va ser consagrat en 1371. A aquesta construcció se li van afegir anys després les muralles i una torre de defensa des de la qual es vigilaven les possibles invasions per via marítima.
El monestir va viure la seva màxima esplendor al segle XV, ja que diverses famílies de la noblesa portaven allà a les seves filles i s'asseguraven de la seva comoditat. Però en 1564 el bisbe de Mallorca va ordenar el tancament del monestir pel rebuig de bona part de les religioses a les reformes imposades pel Concili de Trento i les monges van ser traslladades a Palma. El monestir no tornaria a obrir les portes fins l'any 1638, encara que sense una comunitat religiosa que es fes càrrec del culte en el mateix
Ja al segle XVIII l'església va sofrir una profunda reforma que va modificar fins i tot el seu estil arquitectònic, passant del gòtic al barroc, si bé a finals del segle XIX una nova intervenció li tornaria al seu estil original gràcies al corrent neogòtica que feia furor llavors a Europa. Aquesta última remodelació va ser impulsada pel poeta i sacerdot pollensí Miquel Costa i Llobera i des de llavors el monestir ha estat en mans de diverses comunitats religioses, albergant en l'actualitat un servei d'hostatgeria amb 12 cel·les per a pernoctar.
Entre el més destacable del monestir del Puig de Maria figuren sens dubte el seu refectori, un dels espais més purs que es conserven, així com la imatge de la Verge que pot contemplar-se en el retaule de l'altar major i que data del segle XIV.
(Texte: Pollensa.com)
La construcció va començar en 1348 per implorar protecció davant l'epidèmia de pesta negra que assotava tot Europa i que aquest any va arribar a Mallorca, provocant la mort de prop del 20% de la població. El lloc escollit no va ser casual, ja que, segons la tradició, en ell van trobar una talla de la Verge diversos pollencins que van pujar fins a aquest lloc atrets per uns fenòmens sobrenaturals lluminosos.
El monestir que avui podeu veure en aquest turó, des d'on s'obtenen unes belles vistes de les badies de Pollença i Alcúdia, la Serra de Tramuntana i l'Albufera de Pollença, ha viscut una gran transformació des del seu origen. Així, en 1348 es va autoritzar la construcció de la capella, que es va donar per acabada a 1355 sota la invocació de la Mare de Déu del Puig de Pollença.
Pocs anys després, en 1362, es van instal·lar en aquest lloc tres monges que havien format una petita comunitat de clausura i que, després d'incloure-hi altres religioses, van decidir aixecar un monestir que va ser consagrat en 1371. A aquesta construcció se li van afegir anys després les muralles i una torre de defensa des de la qual es vigilaven les possibles invasions per via marítima.
El monestir va viure la seva màxima esplendor al segle XV, ja que diverses famílies de la noblesa portaven allà a les seves filles i s'asseguraven de la seva comoditat. Però en 1564 el bisbe de Mallorca va ordenar el tancament del monestir pel rebuig de bona part de les religioses a les reformes imposades pel Concili de Trento i les monges van ser traslladades a Palma. El monestir no tornaria a obrir les portes fins l'any 1638, encara que sense una comunitat religiosa que es fes càrrec del culte en el mateix
Ja al segle XVIII l'església va sofrir una profunda reforma que va modificar fins i tot el seu estil arquitectònic, passant del gòtic al barroc, si bé a finals del segle XIX una nova intervenció li tornaria al seu estil original gràcies al corrent neogòtica que feia furor llavors a Europa. Aquesta última remodelació va ser impulsada pel poeta i sacerdot pollensí Miquel Costa i Llobera i des de llavors el monestir ha estat en mans de diverses comunitats religioses, albergant en l'actualitat un servei d'hostatgeria amb 12 cel·les per a pernoctar.
Entre el més destacable del monestir del Puig de Maria figuren sens dubte el seu refectori, un dels espais més purs que es conserven, així com la imatge de la Verge que pot contemplar-se en el retaule de l'altar major i que data del segle XIV.
(Texte: Pollensa.com)
ERMITA DEL CALVARI
Pollença
L'oratori que avui dia corona el Calvari es va construir a finals del segle XVIII, si bé l'aspecte que presenta actualment el va adquirir en una profunda restauració a què va ser sotmès a la dècada dels seixanta del segle passat. L'escalinata, per la seva banda, va ser construïda majorment a la fi del segle XIX i principis del XX.
Una de les joies que podem trobar a l'interior de l'oratori és un grup escultòric que representa Jesucrist i la Mare de Déu als seus peus atribuïda al segle XIV i que, segons la tradició, va ser trobada per uns pescadors a prop de la Cala de Sant Vicenç, pertanyent també al municipi de Pollença.
ERMITA DE TERNELLES (la Cel·la)
Pollença (Castell del Rei)
A la vorera nord de sa vall de Ternelles, una mica amunt del coster del seu Puig Gros, en s'indret suau i privilegiat, es troba La Cel.la, vella ermita envoltada de quietud i silenci.
l'origen de la qual s'amaga en les profunditats de l'Edat Mitjana mallorquina.
Encara anterior a aquesta, i com el seu antecedent, va existir un altra ermita en el vessant marítim de la Serra del Castell,anomenada La Cel.la Vella,de la qual apenes romanen altres vestigis que la tradició i e1 record. Diu d'ella Mn. Mateu Rotger en la seva obra "Historia de Pollensa":
"Hubo en Pollensa una ermita, cuya historia es tan ignorada, que nada de ella nos dice ni aún la piadosa tradición, que tanto se complace en trasmitir idea1izados los recuerdos de las fundaciones religiosas. Sólo un nombre ha conservado la tradición, un nombre local, humilde y venerable como las canas de los que allí se santificaron. En la bravía costa del Noroeste, no lejos del Castillo del Rey, entre dos enormes peñascos rojizos que avanzan inaccesibles sobre el mar, en la elevada pendiente que forman ambas laderas al unirse, hállase el sitio designado por la tradición con el nombre de la Cel.la vella, es decir, la antigua ermita. Allí pueden verse todavía, ocultos entre matorrales, los restos informes de un algibe, que debió recoger el agua de una fuentecilla que fluye entre las dos laderas y ahora se pierde en el mar. A corta distancia del algibe, bajo malezas, altos acebuches y añosos lentiscos de retorcido tronco, pueden observarse piedras removidas, tejas trituradas y fragmentos de arenisca, todo amontonado sin concierto y sin ofrecer siquiera el aspecto de una ruína. Mas todo ello es bastante para atestiguar que en aquel solitario paraje hubo algún día un edificio; y la tierra del contiguo cercado, que todavía se acusa por la desmoronada pared, indica harto claramente la huerta que debió rendir frutos y hortalizas a los moradores de aquella imponente soledad. Aquellos restos informes, unidos al nombre de la Cel.la vella, nos dan la seguridad de que allí hubo de existir la primitiva ermita de Pollensa".
l'origen de la qual s'amaga en les profunditats de l'Edat Mitjana mallorquina.
Encara anterior a aquesta, i com el seu antecedent, va existir un altra ermita en el vessant marítim de la Serra del Castell,anomenada La Cel.la Vella,de la qual apenes romanen altres vestigis que la tradició i e1 record. Diu d'ella Mn. Mateu Rotger en la seva obra "Historia de Pollensa":
"Hubo en Pollensa una ermita, cuya historia es tan ignorada, que nada de ella nos dice ni aún la piadosa tradición, que tanto se complace en trasmitir idea1izados los recuerdos de las fundaciones religiosas. Sólo un nombre ha conservado la tradición, un nombre local, humilde y venerable como las canas de los que allí se santificaron. En la bravía costa del Noroeste, no lejos del Castillo del Rey, entre dos enormes peñascos rojizos que avanzan inaccesibles sobre el mar, en la elevada pendiente que forman ambas laderas al unirse, hállase el sitio designado por la tradición con el nombre de la Cel.la vella, es decir, la antigua ermita. Allí pueden verse todavía, ocultos entre matorrales, los restos informes de un algibe, que debió recoger el agua de una fuentecilla que fluye entre las dos laderas y ahora se pierde en el mar. A corta distancia del algibe, bajo malezas, altos acebuches y añosos lentiscos de retorcido tronco, pueden observarse piedras removidas, tejas trituradas y fragmentos de arenisca, todo amontonado sin concierto y sin ofrecer siquiera el aspecto de una ruína. Mas todo ello es bastante para atestiguar que en aquel solitario paraje hubo algún día un edificio; y la tierra del contiguo cercado, que todavía se acusa por la desmoronada pared, indica harto claramente la huerta que debió rendir frutos y hortalizas a los moradores de aquella imponente soledad. Aquellos restos informes, unidos al nombre de la Cel.la vella, nos dan la seguridad de que allí hubo de existir la primitiva ermita de Pollensa".
ERMITA DE CAN SALES
Pollença
Les dones que determinen el nom del puig, també dit puig de Can Sales, eren tres dones ermitanes que escolliren aquests costers per a fer-hi vida contemplativa a mitjans del segle XIV. La seva estança hagués quedat a l'anonimat com tantes altres si no s'hagués lligat als miraculosos esdeveniments que originaren la construcció del santuari de Nostra Senyora del Puig.
Conta la llegenda que Flor Ricomana, la seva filla Simona Oltzina i Dolça Blanch començaren un vespre a veure grans clarors i raigs de llum sobre el cim del puig de Pollença, situat just al seu enfront. Els resplandors es repetien cada vespre, augmentant la seva intensitat els dissabtes. Assabentats en el poble, acudiren al cim on hi trobaren entre les mates una imatge de la Mare de Déu. La intervenció divina es reforçà encara amb dos fets més: la figura augmentava el seu pes a mesura que era allunyada del cim, essent impossible traslladar-la a la parròquia, i una forma sagrada s'enlairà i marcà amb la seva trajectòria el perímetre de l'oratori que s'havia de construir, davant els astorats assistents a la missa que se celebrava en acció de gràcies.
Els fets històrics són que a partir de 1348 comencen les donacions testamentàries a favor del nou santuari i que a partir de 1362 s'hi documenta la presència de les dones de Can Sales, que així es coneixen les tres ermitanes, i que Flor Ricomana en fou la primera priora.
(Texte: toponimiamallorca.net)
Conta la llegenda que Flor Ricomana, la seva filla Simona Oltzina i Dolça Blanch començaren un vespre a veure grans clarors i raigs de llum sobre el cim del puig de Pollença, situat just al seu enfront. Els resplandors es repetien cada vespre, augmentant la seva intensitat els dissabtes. Assabentats en el poble, acudiren al cim on hi trobaren entre les mates una imatge de la Mare de Déu. La intervenció divina es reforçà encara amb dos fets més: la figura augmentava el seu pes a mesura que era allunyada del cim, essent impossible traslladar-la a la parròquia, i una forma sagrada s'enlairà i marcà amb la seva trajectòria el perímetre de l'oratori que s'havia de construir, davant els astorats assistents a la missa que se celebrava en acció de gràcies.
Els fets històrics són que a partir de 1348 comencen les donacions testamentàries a favor del nou santuari i que a partir de 1362 s'hi documenta la presència de les dones de Can Sales, que així es coneixen les tres ermitanes, i que Flor Ricomana en fou la primera priora.
(Texte: toponimiamallorca.net)
ORATORI DE LA SANTA CREU
Porreres
Al camí de la Marina, a Porreres, hi havia, a la primera dècada del segle XVIII, una senzilla creu de terme anomenada la creu d’en Net. A poc a poc es va anar creant una gran devoció entorn d’aquella creu, ja que, segons la tradició, tenia efectes miraculosos. Els possibles fets curatius tengueren molta ressonància en tot Mallorca.
Arran d’aquesta devoció popular, dia 26 de juliol de 1722, es projectà un temple de planta de creu llatina per acollir amb més esplendor aquesta venerada creu. L’oratori era molt visitat per gent de tots els pobles veïns, empesos pels miracles que es produïen, la qual cosa va fer necessària una reforma del temple. Per això l’any 1843 les parets laterals i la façana s’alçaren a l’altura de les parets del temple antic i el seu buit quedà cobert de teulada encanyissada, Així quedà fins a 1864 que, gràcies a les almoines, es va construir la volta que cobreix la part allargada i les capelles. A principis de segle XX es decorà l’altar major i es destruí el nínxol primitiu, considerat una mica fosc, que acollia la Santa Creu.
Aquesta creu quedà col.locada darrera l’altar amb un pas perquè els fidels poguessin venerar-la de prop. Actualment aquesta església és tancada tot l’any i només s’obre el primer diumenge de maig per celebrar la festa de la Creu.
L’edifici és d’una sola nau amb capelles laterals, capçalera absidal i coberta de volta. La façana destaca per la sobrietat; es tracta d’un parament llis de tres cossos separats per línies d’imposta i en destaca el portal d’accés adintellat al primer cos, i la rosassa al tercer.
L’arxiu parroquial conserva el Llibre dels Miracles de la Santa Creu, que narra les curacions produïdes per intercessió de la creu.
A la banda del darrere de l'edifici s'afusellaren desenes de republicans, motiu pel qual s'ha aixecat el Racó de la memòria, l'espai dedicat a homenatjar a les víctimes. Un racó realment esgarrifós. Pensar on pot arribar la maldat, la crueltat de l'ésser humà envers altres persones, només per pensar diferent, per ser diferents.
SANTUARI DE MONTI-SION
Porreres
Al segle XIV ja existia una ermita que amb el temps ha estat ampliada i s'hi han construït edificis annexos. L'any 1498 començà la construcció de l'església actual.
Des del segle XV fins al XIX va funcionar una escola eclesiàstica.
El 1858, com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, l'estat va treure venals 53 quarterades de les terres comunals que envoltaven el santuari.
El 14 de gener de 1954, el poble de Porreres construí, en un sol dia, el nou traçat de la carretera fins al cim.
(Texte: vikipedia.org)
Des del segle XV fins al XIX va funcionar una escola eclesiàstica.
El 1858, com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, l'estat va treure venals 53 quarterades de les terres comunals que envoltaven el santuari.
El 14 de gener de 1954, el poble de Porreres construí, en un sol dia, el nou traçat de la carretera fins al cim.
(Texte: vikipedia.org)
ERMITA DE SANT NOFRE
Puigpunyent (Camí vell d'Estellencs)
En terrenys de la possessió de Son Fortesa, el seu ús religiós es produí entre el segle XVII i l'any 1820, quan els ermitans foren substituïts pels pagesos que transformaren l'ermita en el nucli de la seva explotació agrícola
(Texte: toponimiamallorca.net)
ORATORI DE CRESTATX
Sa Pobla
(Imatges: hari62.blogspot.com)
L'Oratori de Crestatx, o Oratori de Santa Margalida de Crestatx, a Sa Pobla és un temple religiós construït en època medieval. La primera referència el cita com a existent abans de 1285. Llegendàriament els poblers consideren Crestatx com el nucli inicial de sa Pobla si bé es començà a parcel·lar i establir a partir de 1280, quan Huialfàs ja tenia una incipient població dispersa.
De la primitiva església gòtica, queden molt poques peces entre elles el portal medieval, d'arc de mig punt adovellat, coronat per un finestró atrompetat allargat, visible des de l'exterior de l'actual museu.
El nou temple va ser edificat a partir de 1820. Entre els seus elements més destacats cal ressenyar la sagristia, que es correspon en part amb l'oratori original, i els jardins, als quals s'accedeix a través d'un arc neogòtic amb capitells zoomòrfics.
Sobre escultures medievals només queden dues escultures gòtiques: La de santa Margalida (S XVI), al centre del retaule, al qual es puja a través d'un cambril, atribuïda a Gabriel Mòger i, a la sagristia, un sant Crist.
(Text extret de Vikipèdia)
SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA CONSOLACIÓ
Sant Joan
ERMITA DE SANT NOFRE
Sant Joan
Entre 1400 i 1412, consta que hi habitava un ermità.
SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA CONSOLACIÓ
Santanyí
Es desconeix la data exacta en què va ser construït el Santuari de la Consolació, del terme municipal de Santanyí.
ERMITA DE SON SEGUÍ
O DE NOSTRA SENYORA DE LA PAU
O DE NOSTRA SENYORA DE LA PAU
Sta. Maria del Camí (Son Seguí)
L'Ermita de Son Seguí o de la Mare de Déu de la Pau és una ermita situada dalt del Puig de Son Seguí a 320 m., creada per Joan de la Concepció Mir i Vallès. El 1673, un dels ermitans, Onofre Socies de Porreres, publicà un llunari o pronòstic del temps. El 1819 l'ermità s'abandonà. L'any 1917 fou restaurada. És tradicional la celebració d'un pancaritat a l'ermita el diumenge de l'Àngel, primer diumenge després de Pasqua, en el qual hi participen els pobles de Santa Maria del Camí, Santa Eugènia, Pòrtol i sa Cabaneta.
L'edificació està constituïda per un conjunt format per un tancat, encara ben conservat i una capella a l'interior. Passat el dintell trobam un corredor curt. A l'esquerra, la capella, la sagristia, el menjador i la cuina, i a la dreta hi ha les dues cel·les en un cos d'edifici exempt. De la capella destaca un retaule del s. XVII o XVIII amb una petita imatge de la mare de Déu de la Pau, titular de l'ermita. L'edifici consta d'una única nau amb coberta exterior de doble aiguavés, rematada per una espadanya. A l'exterior de l'ermita i dins el conjunt trobam un pou, i a l'entrada del recinte una cisterna.
(Textes: wikipedia.org)
L'edificació està constituïda per un conjunt format per un tancat, encara ben conservat i una capella a l'interior. Passat el dintell trobam un corredor curt. A l'esquerra, la capella, la sagristia, el menjador i la cuina, i a la dreta hi ha les dues cel·les en un cos d'edifici exempt. De la capella destaca un retaule del s. XVII o XVIII amb una petita imatge de la mare de Déu de la Pau, titular de l'ermita. L'edifici consta d'una única nau amb coberta exterior de doble aiguavés, rematada per una espadanya. A l'exterior de l'ermita i dins el conjunt trobam un pou, i a l'entrada del recinte una cisterna.
(Textes: wikipedia.org)
ERMITA DE CRISTO REI
Selva
L'Ermita de Crist Rei es construí durant la dècada dels anys 20 (segle XX). En 1960 es destruí. A igual que a Inca, el poble de Selva té una gran devoció per Crist Rei. En l'actualitat l'Ermita i el Puig és el lloc de trobada en festes religioses al llarg de l'any, principalment per Pasqua.
(Textes: wikipedia.org)
(Textes: wikipedia.org)
ORATORI DE SANTA CATERINA D’ALEXANDRIA
Sóller (Port)
L'oratori de Santa Caterina d'Alexandria fou construït vers el 1280 a prop del lloc on, segons la llegenda, Sant Ramon de Penyafort va iniciar un viatge fins a Barcelona. La consagració de l'església a aquesta santa es deu probablement a la gran devoció que li professaven els pares dominics, comunitat a què pertanyia Ramon de Penyafort. L'any 1542 fou arrasada pels algerians i el 1550 fou reconstruïda. Més tard, a partir de la pesta de 1562, el culte hi va decaure durant els següents dos segles. No obstant això, va ser el lloc de pelegrinatge més important de la vall de Sóller.
Al començament del segle XX, a causa de la urbanització del turó de Santa Caterina, s'hi va construir una escola. L'any 1936, en començar la Guerra Civil Espanyola, el Ministeri de Marina n'ocupà les dependències i hi albergà l'Escola d'Armes Submarines fins que l'any 1972 va traslladar-se i l'edifici fou abandonat. El 1988, després de setze anys d'abandonament, l'edifici tornà a ser de propietat municipal en un avançat estat de degradació.
El 1996, a partir d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sóller, del Consell Insular de Mallorca i de l'INEM, s'hi engegà un projecte de restauració per a crear-hi una Escola-taller; actuació emmarcada dins el Pla d'Excel·lència Turística del Port de Sóller, dut a terme per l'Ajuntament de Sóller, la Conselleria de Turisme i el Ministeri d'Economia i Hisenda d'Espanya. El projecte, acabat el 2001, va consistir en la restauració íntegra de la capella de Santa Caterina, la torre-campanar i l'edifici del mirador.
MONESTIR i ORATORI DE SANTA MARIA DE L’OLIVAR
Sóller
La història del monestir de Santa Maria de l'Olivar, dedicat a la Immaculada Concepció, està lligada al capellà Pedro Lucas Ripoll (de la família de Can Gros) que va voler projectar un gran santuari a Sóller. La iniciativa va arrencar a l'abril de 1943 quan es va col·locar la primera pedra.
L'obra va acabar el 7 de maig de l'any següent. A la petita capella, el promotor va col·locar una imatge de la Immaculada procedent de la seva sala de culte particular; per aquest motiu el temple es va dedicar a la veneració de la Mare de Déu.
La construcció del gran monestir va quedar a mig fer tenint en compte que l'actual jardí que dóna accés a les dependències religioses havia de ser una gran església. La manca de diners va impossibilitar continuar l'obra faraònica que s'havia previst.
El capellà Pedro Lucas Ripoll va cedir al Bisbat les finques de s'Illeta i Bàlitx d'Avall -de les quals era propietari- amb l'objectiu que els beneficis de les terres servissin per al sosteniment del monestir. Al final, els ingressos que van donar les parcel·les no van ser tants i el Bisbat va acabar per vendre les dues possessions.
Els diners de la venda es va destinar a conservar sa Capelleta, un monestir que mai va arribar a acollir entre les seves parets als ermitans que el seu promotor sempre ha desitjat. Ni tan sols els anacoretes de Sant Pau i Sant Antoni es van arribar a instal·lar malgrat els contactes que va mantenir el capellà de Can Gros amb ells. Això va fer que durant molts anys sa Capelleta estigués sense inquilins.
No va ser fins l'any 1971 quan l'hostatgeria va acollir als seus primers residents permanents: va ser el capellà Ignasi Montojo i dos estudiants més. La convivència va durar poc i en breu van abandonar la seva aventura de donar vida contemplativa a sa Capelleta, una vida que no es va recuperar fins a l'any 1979 quan finalment les monges es van instal·lar. Les primeres moradoras del santuari van ser sor Maria, sor Francisca, sor Catalina i sor Antònia, que finalment van donar compliment a la voluntat del promotor del santuari.
L'obra va acabar el 7 de maig de l'any següent. A la petita capella, el promotor va col·locar una imatge de la Immaculada procedent de la seva sala de culte particular; per aquest motiu el temple es va dedicar a la veneració de la Mare de Déu.
La construcció del gran monestir va quedar a mig fer tenint en compte que l'actual jardí que dóna accés a les dependències religioses havia de ser una gran església. La manca de diners va impossibilitar continuar l'obra faraònica que s'havia previst.
El capellà Pedro Lucas Ripoll va cedir al Bisbat les finques de s'Illeta i Bàlitx d'Avall -de les quals era propietari- amb l'objectiu que els beneficis de les terres servissin per al sosteniment del monestir. Al final, els ingressos que van donar les parcel·les no van ser tants i el Bisbat va acabar per vendre les dues possessions.
Els diners de la venda es va destinar a conservar sa Capelleta, un monestir que mai va arribar a acollir entre les seves parets als ermitans que el seu promotor sempre ha desitjat. Ni tan sols els anacoretes de Sant Pau i Sant Antoni es van arribar a instal·lar malgrat els contactes que va mantenir el capellà de Can Gros amb ells. Això va fer que durant molts anys sa Capelleta estigués sense inquilins.
No va ser fins l'any 1971 quan l'hostatgeria va acollir als seus primers residents permanents: va ser el capellà Ignasi Montojo i dos estudiants més. La convivència va durar poc i en breu van abandonar la seva aventura de donar vida contemplativa a sa Capelleta, una vida que no es va recuperar fins a l'any 1979 quan finalment les monges es van instal·lar. Les primeres moradoras del santuari van ser sor Maria, sor Francisca, sor Catalina i sor Antònia, que finalment van donar compliment a la voluntat del promotor del santuari.
ERMITA DE NA CATANYA
Sóller
Na Catanya, la "muntanya sagrada" de Sóller és el cim de Muleta, una talaia perfecta per a la contemplació paisatgística i espiritual. El nom deriva de la presència de Bartomeu Catany, un franciscà que va viure a l'Illa entre els segles XIV i XV. Va ser l'introductor de l'Observança -moviment de base moral i espiritual renovadora, en oposició als claustrals o conventuals, de conducta relaxada i, en alguns casos, lasciva- i fundador de l'Hospital General de Palma. El pare Catany va habitar un temps l'ermita que es troba dalt del puig de Muleta i sembla que mentre hi romangué eren molts els sollerics que hi pujaven a sentir-lo predicar.
MONESTIR DE LA CARTOIXA
Valldemossa
La història de la Cartoixa s’inicia quan Martí l’Humà, rei d’Aragó, protector dels cartoixans, orde fundada per Sant Bru, cedí, el 1399, el Palau del Rei Sanç a aquests monjos perquè es fundàs la cartoixa. La primera passa va ser adaptar el palau reial a convent; la presó es convertí en refectori; l’església ocupà la cuina del palau; la plaça d’armes es transformà en cementeri; entorn d’aquest s’hi edificà un claustre. Les obres de reforme es dugueren a terme entre els segles XVI-XVII, inclosa la construcció del claustre de Santa Maria, amb les seves cel·les, la sala capitular i de l’infern o habitacions destinades a les dones parentes dels frares.
Però la cartoixa primitiva creixia desordenadament i presentava un estat ruïnós. Això motiva que, en el segle XVIII, l’any 1701, es projecti una nova planta. Es copien els plànols de la cartoixa catalana de Montalegre. El nou projecte era ambiciós i s’aprova el 1718. La nova església era d’estil neoclàssic i es dissenyà dins un rectangle format per corredors laterals flanquejats per dos claustres. Després de diverses revisions, només en quedà construïda una petita part, l’església i deu cel·les edificades a la dreta del claustre anomenat de les Murteres.
Però la cartoixa primitiva creixia desordenadament i presentava un estat ruïnós. Això motiva que, en el segle XVIII, l’any 1701, es projecti una nova planta. Es copien els plànols de la cartoixa catalana de Montalegre. El nou projecte era ambiciós i s’aprova el 1718. La nova església era d’estil neoclàssic i es dissenyà dins un rectangle format per corredors laterals flanquejats per dos claustres. Després de diverses revisions, només en quedà construïda una petita part, l’església i deu cel·les edificades a la dreta del claustre anomenat de les Murteres.
A la mort de Ferran VII, es reinicia el procés de desamortització. Una vegada expulsats els monjos el 1835 per la llei del ministre Mendizábal i efectuada la posterior subasta pública, el projecte s’extingeix i les obres queden sense acabar. Uns anys més tard, la Cartoixa passà a mans privades, exceptuant l’església, la sagristia, la farmàcia i la sala capitular, que passaren a ser propietat del bisbat. Neix, llavors, la Cartoixa residencial.
Anys després, amb l’arribada del turisme, el conjunt de la Cartoixa passa a ser un museu explotat per una societat civil de propietaris. Actualment, la Cartoixa està dividida en nou parts. La desamortització propicià que la cèlebre parella d’artistes romàntics Frédéric Chopin i Aurore Dupín (George Sand) visquessin en una de les seves cel·les durant un fred hivern valldemossí de 1838 a 1839. Així, ella ens deixa el seu llibre Un hivern a Mallorca i ell les composicions que encara ressonen als passadissos de la Cartoixa.
(Texte: visitvalldemossa.com)
Però la cartoixa primitiva creixia desordenadament i presentava un estat ruïnós. Això motiva que, en el segle XVIII, l’any 1701, es projecti una nova planta. Es copien els plànols de la cartoixa catalana de Montalegre. El nou projecte era ambiciós i s’aprova el 1718. La nova església era d’estil neoclàssic i es dissenyà dins un rectangle format per corredors laterals flanquejats per dos claustres. Després de diverses revisions, només en quedà construïda una petita part, l’església i deu cel·les edificades a la dreta del claustre anomenat de les Murteres.
Però la cartoixa primitiva creixia desordenadament i presentava un estat ruïnós. Això motiva que, en el segle XVIII, l’any 1701, es projecti una nova planta. Es copien els plànols de la cartoixa catalana de Montalegre. El nou projecte era ambiciós i s’aprova el 1718. La nova església era d’estil neoclàssic i es dissenyà dins un rectangle format per corredors laterals flanquejats per dos claustres. Després de diverses revisions, només en quedà construïda una petita part, l’església i deu cel·les edificades a la dreta del claustre anomenat de les Murteres.
A la mort de Ferran VII, es reinicia el procés de desamortització. Una vegada expulsats els monjos el 1835 per la llei del ministre Mendizábal i efectuada la posterior subasta pública, el projecte s’extingeix i les obres queden sense acabar. Uns anys més tard, la Cartoixa passà a mans privades, exceptuant l’església, la sagristia, la farmàcia i la sala capitular, que passaren a ser propietat del bisbat. Neix, llavors, la Cartoixa residencial.
Anys després, amb l’arribada del turisme, el conjunt de la Cartoixa passa a ser un museu explotat per una societat civil de propietaris. Actualment, la Cartoixa està dividida en nou parts. La desamortització propicià que la cèlebre parella d’artistes romàntics Frédéric Chopin i Aurore Dupín (George Sand) visquessin en una de les seves cel·les durant un fred hivern valldemossí de 1838 a 1839. Així, ella ens deixa el seu llibre Un hivern a Mallorca i ell les composicions que encara ressonen als passadissos de la Cartoixa.
(Texte: visitvalldemossa.com)
SES ERMITES VELLES
Valldemossa
Foto: Gaspar Valero
Foto: Gabriel Lacomba
Va ser Ramon Llull el primer que va impulsar la vida eremítica des del monestir de Miramar; encara que només s'hi va estar dos anys allà, va aconseguir agrupar tot un seguit d'adeptes que van continuar la seva empresa des de diversos punts de la zona: tant des del mateix monestir com des de petites ermites primitives a les que avui es diu "ses Ermites Velles", o des dels voltants de la muntanya des Teix. Tots aquests emplaçaments estan situats en enclavaments on encara avui dia es pot sentir intensament l'abraçada de la natura, on és fàcil quedar captivat per la remor dels arbres agitats pel vent o per trons ressonant entre les parets de les muntanyes. Aquests espais continuen transmetent una intensa espiritualitat, que combinada amb una forta creença religiosa els converteixen en potents llocs de culte on entrar en contacte amb el diví.
ERMITA DE MIRAMAR
Valldemossa
Fundat el 1278 per Ramon Llull com a monestir i escola de llegües orientals on els franciscans aprenien àrab per a evangelitzar el nord d’Àfrica. Més tard, passà a mans de diferents ordes monàstiques, i el 1847 marcà una fita a la història de Mallorca en instal·lar-s’hi la primera impremta de l’illa.
Després d’un període de decadència, el 1872 el comprà l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Aquesta fou la primera de les nombroses propietats que adquirí a la Serra de Tramuntana. Aquí rebia els seus il·lustres visitants, entre els que es troben el pintor i escriptor francès Gaston Vuillier, els prehistoriadors Bartoli i Cartailhac, i els poetes Rubén Darío i Jacinto Verdaguer o fins i tot, l’emperadriu Sissí, la seva cosina.
Actualment, Miramar és de propietat privada, però té un museu visitable dedicat a Ramon Llull i l’Arxiduc. L’interior de la casa conserva l’antic terra del monestir, la cuina dels monjos, una maqueta i la reproducció de la cabina del veler Nixe II (amb mobles, llibres, instruments de navegació, etc.), el magnífic cenotafi de Wratislao Vivorny, obra de l’escultor italià Antonio Tantardini (1829-1879) i, entre altres coses, una verge de marbre de Carrara, que es conserva a la capella i que fou un regal de l’emperadriu Sissí.
A l’exterior destaca una antiga tafona, el jardí bizantí, el claustre que Lluís Salvador féu reconstruir arran de la recuperació d’uns arcs gòtics del segle XIII procedents del convent de Santa Margalida de Palma, i una sèrie de miradors com els de S’Arxiduc, Sa Ferradura, mirador del Llac i el del Jardí de la Torre del Moro, entre d’altres. Des de tots ells es contemplen unes vistes panoràmiques espectaculars de la mar Mediterrània.
Texte: visitvalldemossa.com
Després d’un període de decadència, el 1872 el comprà l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Aquesta fou la primera de les nombroses propietats que adquirí a la Serra de Tramuntana. Aquí rebia els seus il·lustres visitants, entre els que es troben el pintor i escriptor francès Gaston Vuillier, els prehistoriadors Bartoli i Cartailhac, i els poetes Rubén Darío i Jacinto Verdaguer o fins i tot, l’emperadriu Sissí, la seva cosina.
Actualment, Miramar és de propietat privada, però té un museu visitable dedicat a Ramon Llull i l’Arxiduc. L’interior de la casa conserva l’antic terra del monestir, la cuina dels monjos, una maqueta i la reproducció de la cabina del veler Nixe II (amb mobles, llibres, instruments de navegació, etc.), el magnífic cenotafi de Wratislao Vivorny, obra de l’escultor italià Antonio Tantardini (1829-1879) i, entre altres coses, una verge de marbre de Carrara, que es conserva a la capella i que fou un regal de l’emperadriu Sissí.
A l’exterior destaca una antiga tafona, el jardí bizantí, el claustre que Lluís Salvador féu reconstruir arran de la recuperació d’uns arcs gòtics del segle XIII procedents del convent de Santa Margalida de Palma, i una sèrie de miradors com els de S’Arxiduc, Sa Ferradura, mirador del Llac i el del Jardí de la Torre del Moro, entre d’altres. Des de tots ells es contemplen unes vistes panoràmiques espectaculars de la mar Mediterrània.
Texte: visitvalldemossa.com
ERMITA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Valldemossa
La vida eremítica i religiosa d’aquest costat de la costa s’inicia en el segle XIII, quan Ramon Llull funda el monestir, escola de llengües orientals, de Miramar, del 1276 al 1293. Posteriorment, l’activitat eremítica segueix en aquesta costa, ja que es confirma l’existència d’ermitans entre 1395 i 1399 a coves o en el mateix Miramar. Sorgeixen diverses edificacions petites, avui en ruïnes, anomenades ermites velles. El segle XVII, el 1648, Joan Mir de la Concepció, antic seguidor de Ramon Llull i creador de la congregació de Sant Pau i Sant Antoni, funda l’ermit de la Santíssima Trinitat, amb la capella actual, que data de 1703. En l’actualitat està habitada per ermitans que practiquen una vida retirada i contemplativa.
A l’exterior de l’ermita veurem, a un costat, un petit hort meravellosament esbrancat. Una petita plaça rep el visitant i li ofereix unes petites taules de pedre que li permetran gaudir amb la seva família d’un fantàstic berenar davall les alzines. Quan accedim a l’ermita, trobam en el pati interior d’entrada un antic pou i unes belles palmeres. A la dreta, un esplèndid mirador s’obre davant els ulls del passejant amb unes vistes realment espectaculars. L’excursió a l’ermita pot allargar-se, si es vol, amb un petit passeig a través d’un camí que els conduirà a l’anomenada excursió de les Ermites Velles.
A l’exterior de l’ermita veurem, a un costat, un petit hort meravellosament esbrancat. Una petita plaça rep el visitant i li ofereix unes petites taules de pedre que li permetran gaudir amb la seva família d’un fantàstic berenar davall les alzines. Quan accedim a l’ermita, trobam en el pati interior d’entrada un antic pou i unes belles palmeres. A la dreta, un esplèndid mirador s’obre davant els ulls del passejant amb unes vistes realment espectaculars. L’excursió a l’ermita pot allargar-se, si es vol, amb un petit passeig a través d’un camí que els conduirà a l’anomenada excursió de les Ermites Velles.
ERMITA DE SON MORAGUES
Valldemossa (COVA DE S’ERMITÀ GUILLEM)
Habitada fins fa pocs anys per persones dedicades a la vida contemplativa, és un lloc interessant per l'ocupació anacorètica que des del segle XVII ha tingut. Tot i que qualsevol pot accedir-hi, es manté neta i amb tots els seus estris, la major part d'ells relacionats amb la religió i la mística.
També coneguda com ermita de Son Moragues, per estar situada en els terrenys d'aquesta possessió, va ser descrita i representada en un dibuix per l'Arxiduc Lluís Salvador a la seva obra Die Balearem. Però no és l'únic nom amb què se la coneix. També se li aplica el de Talaia Vella, s'Ermita Vella i, més recentment, el de ermita de la Hesychia ( "quietud, silenci, pau interior"), com indica una làpida situada sobre la porta d'entrada.
El primer ermità que va habitar aquesta aspra habitatge, situada a pocs metres del camí que enllaça el coll de Son Gallard amb el Camí de l'Arxiduc, va ser Guillem de Sant Pau, qui va morir en 1635, a l'Hospital General, i el cos va ser venerat com a persona santa. "Anys després, els ermitans de la Trinitat de Valldemossa van recuperar el seu crani, que encara es conserva a l'ermita de la Trinitat", assenyala l'historiador i expert senderista Gaspar Valero en la seva obra Camins i paisatges. Anys després l'ocuparia un altre ermità, Antoni de Sant Pau Ferrer, mort en 1693. Natural d'Alaró, va ser el primer deixeble del fundador de l'ermita de la Trinitat, Joan Mir de la Concepció. L'antiga tradició religiosa i eremítica d'aquesta part de la costa mallorquina es remunta al segle XIII, quan Ramon Llull va fundar un col·legi missional a Miramar i una escola de llengües orientals, en 1276.
Una prop de paret s'aixeca abans de l'entrada de la cova. Les últimes pluges han motivat que part d'ella s'hagi ensorrat. Abans d'arribar a la boca de la cova, a l'esquerra, existia una capella de reduïdes dimensions, avui desapareguda. Després de la paret de la dreta del recinte hi ha una marjada per a un cultiu de resistència del que avui només queda una planta de romaní.
MÉS ORATORIS A POLLENÇA:
Comentarios
Publicar un comentario